Les pesqueres eren com una mena de “plataformes” situades a les parts baixes dels penya-segats, on la intenció era que estigueren instal·lades en els llocs més inaccessibles, per tal que foren llocs poc explotats per les barques de pesca. Per tant van haver d'aplicar-se nous enginys com el canyís, per poder tindre una mena de base des d'on poder practicar aquesta art de pesca tant intens, arriscat i bonic.
El moment adient per a aquest tipus de pesca (l'encesa) era l'hivern, des de gener fins març, època generalment anticiclònica, quan la mar sol estar calmada i en la què algunes espècies arriben a la costa per a fressar, però sempre n'hi havia qui anava pràcticament tot l'any. Abans de cada temporada el pescador ja tenia a punt les canyes noves, tant per a pescar com per al canyís, també havia anat a revisar les infraestructures i ja s'havia guarnit de carbur, aparells i corda per al que pugues fer-li falta.
Era una època en la que l'agricultura havia d'estar en bona cura. Per això, de bon matí l'agricultor anava a treballar la terra per poder tindre els seus fruits rics i saludables, després anava a casa a preparar-se el cabàs per anar a la pesquera. Segons de quin poble eixien i a quina pesquera anaven, tardarien una o dos hores en arribar al cim. En aquest punt sempre hi havia un lloc que anomenaven “el fumador”, que és on els companys després de cada jornada de pesca esperaven per a tornar a casa tots junts, tot i que no sempre era així. El perill estava al tornar a casa, degut el cansament de no dormir i estar lluitant amb el peixos tota la nit i després d'haver estat treballant tot el dia abans. Però cadascú tornaria molt content de saber que en arribar a casa podria menjar tota la família cosa fresca i si la jornada havia segut molt satisfactòria podrien traure-se'n uns quants duros que no venien mal en aquella època d'escassesa i misèria.
Com a qualsevol activitat, a aquesta també es genera al seu voltant un ampli vocabulari, que fora d'aquest context ja no s'empra. Cal pensar, a banda dels noms dels peixos que capturaven, el nom de moltes eines de pesca: el rall, el salabre, la fitora, la potera, el rastre, el volantí, la fluixa; el nom de diferents especialitats de pesca: amb bancs, a l'encesa, amb espill; el nom d'altres elements necessaris per al muntatge de les pesqueres: els perns, les cordes, el sogall, el cordell, el braçolí, el refugi, així com les noms dels punts on hi havia alguna d'elles.
És aquest un món de coratge, companyonia i amor per la natura. És un món que desgraciadament –per culpa de la incontrolable construcció i massificació de xalets a pocs metres de la mar- està desapareixent, perdent-se una tradició i uns valors dels nostres avantpassats i de la nostra cultura que mereixen el nostre reconeixement. Uns valors que hauríem de salvar, conservant i protegint aquest tros de litoral que tanta alegria, satisfacció i aliment ens dóna.
Texto extraído del Libro de las Fiestas Patronales de al Mare de Déu de Loreto 2005. Artículo titulado “Les Pesqueres, un món apassionant”, por Jake Abbot Abad
Las pesqueras de los riscos
Las pesqueras eran una especie de plataformas situadas en las partes bajas de los acantilados, donde se instalaban en los lugares menos accesibles, con el fin de que fueran lugares poco explotados por los barcos de pesca. Era necesario aplicar ingenios, como el cañizo que servía de base desde donde poder practicar este arte de pesca tan intenso, arriesgado y bonito.
El mejor momento para practicar este tipo de pesca era el invierno, desde enero hasta marzo, época generalmente anticiclónica, cuando la mar solía estar calmada y en la que algunas especies llegan a la costa para desovar. Pero siempre había quien iba prácticamente todo el año. Antes de cada temporada el pescador ya tenía a punto las cañas nuevas, tanto para pescar como para el cañizo, también había ido a revisar las infraestructuras y ya se había guarnecido de carburo, aparatos y cuerda para lo que pudiera hacerle falta.
Era una época en la que la agricultura no podía dejarse de lado. Por ello, de buen mañana el agricultor iba a trabajar la tierra, y después se iba a casa a preparar el capazo para ir a la pesquera. Dependiendo de que pueblo saliera y a cuál pesquera iba, tardaría una o dos horas en llegar a la cima del acantilado. En este punto siempre había un lugar que se llamaba “el fumador”, donde los compañeros después de cada jornada de pesca esperaban para regresar a casa juntos, aunque no siempre era así. El peligro estaba al regresar a casa, debido al cansancio por no haber dormido, por haber estado estar luchando con los peces toda la noche, y después de haber estado trabajando todo el día anterior. Pero cada uno regresaba muy contento de saber que al llegar a casa podía comer toda la familia pescado fresco, y si la jornada había resultado muy buena, incluso se podía sacar algunos cuantos duros que no venían nada mal en aquella época de escasez y miseria.
Como pasa con cualquier actividad, en esta también se generaba a su derredor un amplio vocabulario, que fuera de este contexto ya no se emplea. Cabe mencionar, aparte de los nombres de los peces que capturaban, los de muchas herramientas de pesca: el rall, el salabre, la fitora, la potera, el rastre, el volantí, la fluixa; el nombre de diferentes especialidades de pesca: amb bancs, a l'encesa, amb espill; el nombre de otros elementos necesario para el montaje de las pesqueras: els perns, les cordes, el sogall, el cordell, el braçolí, el refugi, así como las nombres de los puntos donde estaban colocadas las pesqueras.
Era este un mundo de coraje, compañerismo y amor por la naturaleza. Es un mundo que desdichadamente –por culpa de la incontrolable construcción y masificación de chalés a pocos metros de la mar- está desapareciendo, perdiéndose una tradición y unos valores de nuestros antepasados y de nuestra cultura que merecen nuestro reconocimiento. Unos valores que deberíamos salvar, conservando y protegiendo este trozo de litoral que tanta alegría, satisfacción y alimento nos da.
por Vicent Català
Restaurador de muebles
Tel: 679 851 122















