Delicat, tou, deliciós, és com podríem explicar la textura i el sabor de la seua carn blanca.
L’explorador alemany Johann Georg Gmelin, estudiós de la història natural, especialista en botànica i química va nàixer a Tubinga en 1709. Va formar part d’aquella gran expedició de recerca organitzada i finançada per l’emperadriu Anna de Rússia, que va començar en 1733 i va acabar en 1743, aportant nombrosos coneixements en el camp de la Història Natural. En 1749 va ocupar la càtedra de botànica i química de la prestigiosa universitat de la seua ciutat natal, desenvolupant la tasca científica.
Li devem la classificació del nostre peix , el negret, amb el nom llatí de Centrolophus níger en 1789.
El negret forma part de la captura, acompanyant les espècies objectiu, com el bacallaret, en fons del talús dels 300 metres, del gramantolet, entre els 400 i 500 metres, de la gamba, entre els fons dels 500 i 700 metres, i de la moixa per baix dels 700 sobre el llit del Canal d’Eivissa fins els 900 metres. Com succeix en els peixos de talús profund a la Mediterrània, la població de negrets no és molt nombrosa i no té una pesquera específica degut a la disponibilitat d’aliment i oxígen, molt més baixa que a l’Oceà Atlàntic. Tanmateix, no s’hi deu menysprear, per què suposa el 10% de la captura total de les barques de bou del fons.
A la pescateria el podem trobar sencer ó bé pelat. Es pela molt fàcilment de cap a cua.
Si li mirem l’esquelet, vorem que es moll, practicament cartílag en totes les espines. Per això no està entre els peixos òssies. Tampoc estem parlant dels peixos d’esquelet cartilaginós com els taurons i ratllades. El nostre negret està entre tots dos.
Degut a la textura molla de la seua carn i el gran contingut d’aigua, al cuinar-lo notarem que minva el volum de les molles i creix el del suc. Per això és molt interessant la seua aportació de proteines al suquet de peix que preparem.
por el Profesor Haddock
