Se la denomina en femení, letxa, letxola, sírvia, boqueta groga i verderol en masculí quan es juvenil i alocat.
El naturalista Risso va classificar aquesta espècie en 1810 amb el nòm llatí de Seriola dumerili.
És un peix nadador pelàgic demersal, açò és, que viu nadant, sense tocar el fons de la zona litoral, relativament prop de terra, formant moles, a vagades grans. Viuen associats als relleus submarins com so les roques, vaixells enfonsats, esculls artificials i objectes perduts, entre la vora i els 40 metres de profunditat.
S’alimenten de peix blau i cefalòpodes: agulles, sardines, alatxes, moixóns i calamarets. El color del còs és verd d’oliva pel llom, argentat als costats amb la línia lateral daurada i el ventre blanquinós. Presenta una taca fosca marró ascendent darrere l’ull que és molt característica. És una espècie que es mou al llarg del litoral molt ràpidament i per això se la pesca amb tot tipus d’art. Començant per la pesca esportiva al “saltillo”amb un ham pelat des dels pantalans del port quan son juvenils i mengen a tot, passant pel “curri” amb barca prop de terra amb plometa ó agulla d’esca, i la més esportiva de totes, el “curri” de fons amb canya grossa al voltant de les roques submarines.
Seguint amb la pesca professional, quan el món encara no s’havia capgirat ó evolucionat a roïn pel calfament global i els avanços electrònics i l”stock” de peix no era tan baixet com ara, la letxa era la captura principal de les morunes. La moruna, germana menor de l’almadrava, un art fixe artesanal que es calava unit a terra des dels penyassegats en l’interior de les cales ó en petites badies en direcció cap a fora on els tels s’acabaven amb dos caragols i un cóp, “el matador”, al mig. Les morunes es calaven per la primavera i era una pesquera practicada des del Golf de Vera, en Amdalusia i Múrcia, fins els penyassegats i les cales de la nostra comarca.
La captura era tota d’exemplars grossos, d’entre 10 i 40 quilos. Es començaven a calar les peces de bonitolera que formen el còs de la moruna des de terra, pel maig, sent la màxima captura per Sant Joan, al solstici d’estiu.
Actualment la captura ve a la tardor i les barquetes artesanals sobreviuen amb les sàrcies “soltes” i bonitoleres “a pico” de malla ampla, es pesca millor si les aigües estan blanques.
L”stock” de letxa va començar a minvar en els primers anys 90 quan les barques de llum van incorporar els equips de detecció electrònica, els sonars. Amb l’electrònica i el saber dels patrons les barques podien “fer bol” (calar i encerclar) a les moles de letxa a la barbada mateixa de les roques i els esculls artificials, on s’aguantava el peix.
Aquesta tardor ha estat una bona temporada per les barques de llum, que han fet molt bones captures repelant les roques del litoral.
por el Profesor Haddock
