Tòtena, canana, pota, calamar del fons; en llatí, Todarodes sagittatus, com la va classificar en 1798 l’il·lustrat francés Jean Baptiste De Monet, Cavaller de Lamarck.
Escriure d’aquestos animals és apassionant. Son mol·luscs cefalòpodes, açò és, animals amb el cos sense columna vertebral i amb les cames al cap, com sona.
La família dels cefalòpodes inclou un munt d’espècies (de moment, 650 en tot el món, 53 a la mar Mediterrània), però les podem descriure dient que tenen el cos en forma de tub ó bossa simètric, on allotgen els òrgans interns, amb una closca interna atrofiada calcària a manera d’esquelet, aletes natatòries en l’extrem del cos, tub sifó en l’altre extrem formant el cap, la boca, els braços i els ulls.
Els polps tenen 8 tentacles, la nostra tòtena té 10 tentacles, dos d’ells més llargs amb l’aparell reproductor en les ventoses, aquestes estan coronades de denticles en les vores, d’altres espècies de tòtenes les tenen dotades d’urpes, també tenen cèl·lules cromatófores, és a dir la pell pot canviar de color a voluntat o bé per estímuls, cèl·lules sensorials a la pressió, l’olor, l’electro-magnetisme i la llum, respiren per brànquies a través del sifó que també els pot impulsar cap arrere i expulsar una nebulosa de tinta en ser molestades. La boca està formada per un gran bec corbat com el dels lloros, molt punxegut i potent. Les tòtenes són de vida pelàgica en tota la columna d’aigua (zona epipelàgica i zona mesopelàgica) amb desplaçaments diaris segons la luminiscència que reben amb els potents ulls, molt desenvolupats. Són aliment de grans peixos pelàgics com emperadors i tonyines, de cetacis odontocets com dofins, cap d’olles i catxalots, poden viure des de la superfície fins milers de metres de fondària ja que no tenen bufeta natatòria ó espais buits que estiguen afectats per la pressió, de fet un parent de la nostra tòtena, el calamar gegant, el cèlebre Architeutis, que pot mesurar metres de llargada, viu en fondàries de varis milers de metres, pràcticament desconegut per a la ciència.
Arreu del món hi ha tres pesqueres industrials d’unes espècies molt pròximes a la nostra tòtena, l’una és la del “calamar de Boston”, en la plataforma continental de Nord-Amèrica, la segona, la del “calamar patagònic”, a la plataforma continental de Patagònia i les Illes Malvines de Sud-Amèrica, i la tercera i més recent la del “potón” a sud-Àfrica.
A la Mediterrània i la nostra comarca, la tòtena es pesca amb arts d’arrossegament, les barques de bou de mitja mar i del fons la capturen acompanyant les espècies objectiu com lluç, bacallaret, carabiner, gramantolet, gamba i moixa. Depenent del moment en que haja entrat al cop, la tòtena pot aplegar a quedar pelada pels cops traumàtics, l’abrasió contra les malles, i amb la resta de peixos, sobretot la pell aspra de les moixes i les punxades del marisc.
Els cefalòpodes creixen sense parar durant tota la seua vida, són els animals que millor metabolitzen l’aliment. Des de l’eclosió dels ous, les larves passen a l’estadi pelàgic en suspensió passiva formant part del plàncton, i es desplaçaran amb la massa d’aigua, fet que fa que puguen ser pujades a superfície per una corrent d’aflorament plena de nutrients ó bé enfonsar-se cap a la planada abissal. En qualsevol dels casos a mesura que les larves es desenvolupen van buscant l’estrat òptim d’alimentació i creixent, aplegant a ser uns animals adults extraordinaris.
por el Profesor Haddock
